WORK FOR XMAS

Muzicons.com

TONI CUMELLA @ MATBC

 El dilluns dia 13 de Desembre, vam adreçar fins a Cardedeu per fer la última sortida del primer trimestre, concretament al Museu Arxiu Tomàs Balvey. Vam anar-hi per visitar la exposició del ceramista Toni Cumella. Però no precisament era de ceràmica, sinó de fotografia.

Toni Cumella, conegut per la ceràmica, es va començar a aficionar a la fotogràfia gràcies a que el seu pare li va encomanar un reportatge fotogràfic sobre les peces que creaven de ceràmica, això durant l'any 1974.

L'exposició (que podriem calificar com una obra única), es podria dividir de moltes maneres. Des del meu punt de vista calificatiu, l'he dividit segons la utilització de diferents tipus de càmera:

• Analògica -> Les obres que conformen aquesta primera part tenen en comú la utilització d'una càmera molt més vella de les que usem avui en dia. També hi predomina el color blanc/negre. Aquesta part l'integren aquestes obres:

1. Taller Comella. Granollers. 2006. // Al ser la primera obra, és com una introducció a la fàbrica del seu pare i també a la seva exposició. Recrea espais poc vistos per l'espectador.
2. Pedreres de Marès. Menorca. 2005. // Aquestes pedreres de Marès provinents de Menorca tenen la perculiaritat que la pedra que en sorgeix s'utilitza per la construcció d'edificis. Un element fetiche de Cumella, són les escales (ja que en surten en dos o tres exemples).
3. Clausternau. Cardedeu. 1987. // Juga amb les diferents hores del dia. De fet, de les dues a les 7 de la tarda. Això es va realitzar durant una trobada d'artistes a Cardedeu a can Ricola el segle passat. Per crear aquesta obra, Cumella necesità la utilització d'un tripode. L'obra està composta per una cadira dins d'un fons d'habitació.

• Digital -> Aquesta part s'hi troben obres que s'uneixen per un denominador comú: Cumella empra la càmera digital com a mètode de les seves creacions artístiques. Aquí ja també hi canvia el color, pasa a tenir com més vida. Les obres que annexionen aquesta part son:

1. Cabo de Gata - Carboneras - Macael (-1 i -2). // Les quatre fotografies formen una sola obra que va ser concebuda a Almeria durant l'any 2009. Hi podem trobar molta sensació de grandiositat, alhora que són espais on l'home hi ha tingut alguna cosa relacionada. Les fotografies d'aquesta sèrie respirent molt.
2. Playing the Building. Nova York. // Instal·lació realitzada per David Bryne, composta per un clavicèmbal, que alhora de exacutar les seves tecles, els sons provenien de diferents llocs de la sala, tot gràcies a fils conductors, que Cumella palpa en aquesta segona única fotografia.
3. Manhatann - Buffalo (-1, -2 i -3).  2010 // Les tres fotografies van se fetes als EEUU, especialment, a l'estat de Nova York, en es troba la regió de Manhatann i el riu Buffalo
4. Port de Dublin (-1, -2 i -3). 2009 // Tal i com posava a la ressenya al peu de fotografia, les tres son fetes a ports dublinencs. No hi destaca l'espai en general, sino, grans blocs fosforescents vermellossos que criden l'atenció ja que el fons es força apagat en sentit de color.
5. Consolació ( -1, -3, -4, -5). 2010 // Sèrie de fotografies fetes a Figols.

• Projector -> Com a última obra per finalitzar la exposició de Cumella, ens presenta un petit video sense audio, però que ens deixa veure persones (cosa que no fa en totes les altres fotografies). Podriem catalugar-lo també de fotomontatge. Ha estat realitzat per el taller Germans Castells.

L'obra que més estona em va  tindre entretingut comtemplant-la va ser la que es troba ja dins de fotogràfia en format digital, les tres fotografies fetes al Port de Dublin, on l'espai es força industrialitzats amb llums i colors foscos i apagats, contraresten amb el color llampant dels blocs que formen part de les composicions de les tres fotografies. Son plans molt generals, on el cel també forma força part d'ells. Són indrets on l'humitat reina sobre tot l'ambient, gràcies a aquestes boires que trobem en el cel.

ELS ISARDS @ Sala Ciutat (Granollers)

Els isards és un colectiu granollerenc, que formen un cercle de persones agitadores cutlurals (és a dir, que han creat activitats culturals a Granollers). Tenen poc a veure entre ells de forma artística, però alhora, són un colectiu per la forma que pensen i reflexionen.

Aquest grup està compost per Jordi Riera, Kiku Mena, Xavier Vilageliu i Joan Batlles. La seva última exposició es troba a la renovada Sala Ciutat, uvicada al centre de Granollers, que va obrir les portes al públic desprès de més de quatre anys aquest passat Octubre. La intenció d'aquesta nova sala es obrir-se al públic, amb les propostres dels artistes més propers i l'omplin d'ánima.

La nostra visita per la Sala Ciutat va consistir primerament en donar una volta general per les seves 3 plantes i questionar-nos preguntes, ja que vam tenir la oportunitat de tenir els quatre artistes amb nosaltres apart de la nostra guia, la Carme Clusellas.

Més tard, vam començar a la segona planta de l'edifici amb la xarrada d'en Kiku Mena. Ens va explicar que la seva intenció artística es explicar una història i que l'espectador trobi sensacions. Les seves obres estàn fetes especialment sobre cartró amb la tècnica de forçar el gest amb un tornavís o un cúter directament sobre. També utilitza pintura industrial (plàstica), ja que es senzilla i barata. Per donar relleu usa la masilla i per fer sombres negres, l'aerograf.

L' obra que expossa actualment Mena a la Sala Ciutat està composta per sèries de quadres d'una tonalitat fosca, amb negres, blancs i grisos.

Seguidament, vam pujar a la tercera planta, la planta on Jordi Riera ha compost el seu pròpi context artístic, dividit en dos clares parts:

ST-Jordi Riera (segona part)

1. Color més forma. Grans escultures molt estilitzades de colors vius com el vermell o el groc, fan que el color sigui el protagonista d'aquesta part. Però també grans cercles folrats d'una matèria semblant als nius de mel d'abelles (formes hexagonals) amb una llum radera, per crear una espècie de làmpara.
2. Concepte més forma. En aquesta part té més importància la resposta que ens dóna la pregunta que ens formula la peça artística que estem visiualitzant. Una mini-història entre un ninot i una nina recoberts d'esprai blanc sobre un gran moble, ambé blanc, perquè nosaltres li apliquem el nostre pròpi color i sentiment. També un conjunt de sis fotografies (per no variar, en blanc i negre), que tenen com a referent la ciutat de Granollers, on (gràcies al fotogràf escollit per Riera), els ninots no queden petits.

Riera maneja peces de desfeta, és a dir, peces que la gent ja no utilitza i llença, i ell en fa un gran recurs. També escaiola i vidres.

Vam baixar fins a la primera planta de totes, on es troba el conjunt de Xavier Vilageliu i la de Joan Batlles i Pi.
Primer ens va parlar Vilageliu, que ens va explicar que ell vol provocar provocació i vol que ens motivem segons el que ens transmeti el quadre, ja que per ell, tota la vida és un quadre.
Empra objectes, que al posar-los sobre el quadre, perden tota la seva eficàcia. Aquests, els amaga amb teles, per fer veure que vivim en un món particular, mecanitzat, que acabem siguent un número (Ell va posar l'exemple de la Violència de Gènere).
No tot eren quadres, sinó que també tenia montada una petita instal·lació o Bodegó, titulat Nich. Representa una utopia de voler acabar amb la religió (Estatueta de la Mare de Déu) i la política (Maletí negre però amb una gran taca blanca), tot sobre un gran panell de fusta negre. Ell vol que tornem a la vida (Anguet, únic símbol de color de l'obra).
I per acabar, Batlles i Pi, ens va mencionar que el seu referent és la tecnologia, o com ell diu, pintar el que em dóna la gana. Tots els quadres están emmarcats per marcs negres, ja que per ell es com una mena d'acabar-los. Tots els quadres són de gran format, és a dir, de grans dimensions. Vam poder trobar un espectàcular 3D en el segon quadre.
El color principal (i el seu preferit, també) és el vermell. També podem trobar blaus, negres i blancs.

Per finalitzar aquesta ressenya, m'agradaria dir les paraules que ens va donar a conèixer Cluselles en un moment del recorregut.
En el moment en que et pares davant d'una obra i penses, allò no et deixa indiferent_

ELS ISARDS - Joan Batlles i Pi, Xavier Vilageliu, Jordi Riera i Kiku Mena (d'esquerra a dreta)

FLUXUS

El Fluxus (que en llatí significa Fluir) és una xarxa internacional d'artistes, compositors i disenyadors coneguts per les seves barreges de mitjans i disciplines artístiques, com el videoart, la música, la literatura, la performance, l'arquitectura i el disseny, entre d'altres. Va tenir el seu moment més actiu entre la dècada dels seixanta i els setanta del segle XX. Es va declarar en contra del tractament de l'objecte artístic tradicional com una mercaderia i es va proclamar a si mateix com l'antiart. Fluxus va ser informalment organitzat el 1962 per George Maciunas i va tenir expressions als Estats Units, a Europa i a Japó.

FILOSOFIA DELS FLUXUS

No existeix una definició universalment acceptada del col·lectiu Fluxus, tot i que hi han algunes característiques que van compartir gairebé tots els seus integrants:

1. Fluxus és una actitud. No és un moviment o un estil artístic.
2. Fluxus és un mitjà. Els creadors Fluxus gaudeixen barrejant diferents mitjans.
3. Als creadors Fluxus els agrada barrejar-ho tot. Fan servir objectes del dia a dia, sons, imatges i textos per crear nous sons, objectes o imatges.
4. Fluxus ha de ser simple. L'art és petit, el text és curt i les actuacions (performances) breus.
5. Fluxus ha de ser divertit. Si no és divertit, no és Fluxus.
6. Un concert Fluxus és una experiència sonora on cada objecte és un instrument. El principi de causalitat ha deixat de ser vàlid i el caos marca la realitat.

Fluxus Happening Artists 

AI WEI WEI @ Tate Modern

El polèmic artista Ai Wei Wei

Ai Wei Wei, nascut a  l'any 1957, és un artista xinés.

Ai ha desafiat tradicionalment al poder i ha trastocat l'ús dels objectes. 

Per a molts, però, només va saltar a la fama quan va dissenyar la   intricada estructura de l'estadi dels Jocs Olímpics de Pequín 2008. 

P osteriorment, va exposar a Madrid i Barcelona.

Ai Wei Wei és avui un dels pocs artistes conceptuals que s'atreveixen a alçar la veu contra el Govern, la qual cosa li ha guanyat la gràcia de molts xinesos i les crítiques d'altres, inclosos artistes, que diuen que gràcies a això aconsegueix publicitat internacional. 

Sunflowers seeds és el nom que rep el seu últim treball artístic, exposat a la Tate Modern de Londres, especialment a la Sala de les Turbines. Més de 100 millions de pipes recobreixen una sala de més 1000 metres quadrats. Aquestes pipes, no són reals, és a dir, han estat elaborades per artesants de la ciutat xina Jingdezhen, amb el material de porcellana. Des del meu punt de vista, aquesta instal·lació interactiva amb el públic, pretén reflectir l'individualisme humà i també, el treball artesanal.
Les pipes reflexen...
Es un colectiu perque...
Vol parlar de ...

MAKIKO LAB @ Espais d'Arts Roca Umbert

MAKIKO LAB és un projecte pensat per a la realització d'una intervenció col·lectiva sota la premissa de la creació in-situ reutilitzant els materials, objectes o idees que produeixi el mateix espai expositiu o els seus voltants. Aquest projecte està compost per Maite Camacho i Izaskun Álvarez Gainza. 

El seu últim projecte va ser (i està) a l'Espai d'Arts de la Roca Umbert. Ocupant tot l'espai, ens podem trobar en una obra on l'espectador pot sentir i notar sensacions com si per la Roca Umbert es trobés. 

Treball realitzat amb agulles i focus de llum

El recorregut està creat per planells de fusta, que ballen una mica. Això s'atribueix a les grans alçades que pot arribar a tenir espais de la fabrica de les arts, i creen un vertigen espontani.
Més endavant, trobem tota una paret recoberta per agulles, que gràcies a la lluminositat de grans focus, fan ombres de gran intensitat.
També un gran rètol de llum nadalenca, sota d'un tros d'aquest recorregut, cridava l'atenció del públic. Em va fer gràcia, doncs, per el moment que ens trobem (casi estem arribant a Desembre), i que ens donguessin les benvingudes dient-nos Bones Festes.
Al mig de la sala, hi ha una espècie de carretons de fusta de gran tamany.
Finalment, dins d'una sala petita que comunica amb la grossa, trobem un vídeo-instal·lació sobre l'obra que més em va commocionar, la de les agulles, amb tot el seu procés que comporta.
Vam tenir una mini-xarrada amb les dues artistes que ens van explicar el procés de creació d'obra del seu projecte, entre d' altres.
En definitiva, va ser una bona visita de tarda de dijous, per trencar amb la rutina tecnologia que portàvem tot el trimestre acostumats.

BODY ART by B. NAUMAN & J. BENITO

Bruce Nauman és un artista contemporani estatunidenc, nascut l'any 1941.

És considerat un dels millors artistes vius del món.

El que més caracteritzen les seves obres, és el seu mode juganer. Però, en casi tots els seus treballs, és el seu cos que intenta cridar l'atenció de l'espectador, per això el podem calificar de Body Art.

Bruce Nauman -  Studies for Holograms

Un altre artista, utilitzador de l'art corporal en els seus treballs, ha estat Jordi Benito i Verdaguer, aquest català de Granollers.

L'obra de la fotografia, és un dels seus camps més conreats, el Environmental Art, o, Art Ambiental, ja que usa materials relacionats amb la Naturalesa.
Va morir l'any 2008 d'una llarga enfermetat.

Banyera amb aigua negra - Jordi Benito

STOP - MOTION for ''SENSE CONDÓ, NI DE CONYA!"

El nostre projecte (conjuntament amb la Nikole Portell), encara necessita una bona pluja d'idees, però mentrestant anem buscant informació per com crear un Stop-Motion i tot el que comporta:

PLA SEQÜÈNCIA

Tècnica de planificació del rodatge en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat, podent usar travellings i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari. Aquest procediment no s'usa habitualment a causa del gran nombre d'elements que han de coordinar-se (actors, càmera, il·luminació, etc.), havent d'iniciar-se de nou des del principi si alguns d'ells falla. 

GUIÓ LITERARI

Narra la pel·lícula en termes d'imatge (descripcions) i so (efectes i diàleg), i està dividit en actes i escenes. Té requeriments de format, que van des de la tipografia a utilitzar fins als marges i distincions com els canvis d'escena, si l'acció succeeix en interiors, exteriors, de dia o de nit. També es separa clarament el diàleg dels personatges de la resta de l'acció. 

GUIÓ TÈCNIC

Afegeix al guió literari una sèrie d'indicacions tècniques per a que tots els membres de l'equip tècnic puguin treballar. Especifica sobre el paper tot allò que s'ha de veure i escoltar durant la projecció i en el mateix ordre d'aparició: il.luminació, posició de la càmera en cada moment, moviments, evolució dels intèrprets, decoració, música per a cada presa, efectes... Es presenta en dues columnes: una per a imatge i una per a so. 

STORY BOARD

Un guió il·lustrat o storyboard és la representació il·lustrada d’una pel·lícula abans de la seva realització. És un document tècnic format un conjunt de vinyetes o d’il·lustracions mostrades en seqüència amb l’objectiu de servir de guia per entendre una història, previsualitzar una animació o seguir l’estructura d’una pel·licula en la reproducció acompanyades generalment del text dels diàlegs o de la veu en Off i d’altres anotacions tècniques relatives als efectes sonors o visuals.

Però... En resum, què és un STOP-MOTION ?

L’ Stop-motion és una tècnica d'animació que consisteix a capturar fotografies consecutives d'un objecte movent-lo una mica entre fotografia i fotografia de manera que visualitzant-les ràpidament sembla que l'objecte es mogui.

Es poden diferenciar dos grups:

Fets amb plastilina o materials manejables.

Fets amb objectes rígids o articulats.

D. GORDON

CONCEPTUAL ART by MARCEL DUCHAMP

Marcel Duchamp

L'Art Conceptual és un moviment artistic en el que el concepte o la idea preval sobre els aspectes estètics o materials, i en molts casos la idea és l'obra en si mateixa.

L'art conceptual és un tipus d'Art que pretén la desmaterialització de l'obra artística. Empra sovint materials documentals com la fotografia, videos i mapes.

El seu creador va ser Marcel Duchamp, nascut a Blainville-Crevon, el 28 de Juliol de 1887, va participar en vida en diversos moviments artístics com el dadaisme, el futurisme, el cubisme i també del surrealisme.


Però també va crear l'art trobat (ready-made) descriu l'art  creat a partir de l'ús no disfressat, però sovint modificat, d'objectes que normalment no es consideren artístics i tenen una funció mundana i utilitària.

Gabriel Orozco - Calaveras 

(art conceptual)

Coroflot - X-Ray Umbrel
(Ready-Made)

VICENS VACCA @ Museu de Granollers

- Entre la destressa i el dessastre -

El dijous passat, dia 28, 1er. d'Artístics B, vam fer una visita espontània al Museu de Granollers (dic espontània, perquè va durar poc i va ser una sorpresa per tots).

Vam ser espectadors de la única obra que ocupa tot l'espai temporal del museu, titulada " Vincenzo Succo Marconni ". 

Al obrir la porta del museu, alguns ja van començar a sentir sons (per no dir sorolls) que venien d'algun punt del museu. Desprès de la xarrada prèvia, ens van deixar pujar les escales... i veure la obra. "Vicenzo Succo Marconni" ens va deixar tots amb la boca oberta. Una escultura mal formada (segons ell és més fàcil fer les coses bé que malament) per fils penjant per tot arreu sobre un marc d'estil Barroc que podriem dir que allò era pel qual se'l podria classificar com a obra. Cares de confussió, riures, badalls barrejats amb els sons que deixaven anar 3 reproductors de CD amb discos ja enregistrats més 3 radios amb sintonies en directe (per exemple, sonava Catalunya Radio). 

Perquè aquestes expressions per part nostre? Doncs la veritat, des de la meva part, puc explicar-me. Vaig trobar a Vacca un artista que crea art sense sentiment (doncs ni ell savia el per que de la seva creació ni hi tenia un sol significat). Però, per una altra part, trobo bo el seu objectiu, que en total, s'adapta a tot l'art: que tothom hi trobi el seu singificat personal.

BENET ROSSELL @ MACBArcelona

El dilluns dia 25 d'octubre, el primer de Batxillerat artístic vam tornar a moure-n's del nostre mode rutinari diari, i vam anar al MACBA (Museu D'art Contemporani de Barcelona).

Al arribar al barri Raval, no em podia creure que em trovés amb aquell gran edifici plé de carrers tan diminuts. El MACBA resalta per les seves pures línies, rectes, paral·leles i perpendiculars entre totes elles. Un color blanc blanc immaculat envolta tot el museu en si. Va ser dissenyat per l'americà Richard Meier.

El MACBA és un museu per exposicions, com la que vam anar a veure, la d'en Benet Rossell (més tard en parlaré), i també, a la planta baixa té tota una propia colecció d'obres i instal·lacions artistiques.

En aquesta colecció, l'obra que més em va complaure va ser la d'en Cildo Meireles, un artista brasileny creador de pintures, escultures i instalacions contemporanies que reflecteixen temes com el regim militar brasileny o la depenencia del Brasil en la economia global.

"Inmensa" és el titul de l'obra. És una escultura realitzada amb fusta d'un color càlid i que data de l'any 1982. Desde el meu punt de vista, és com un joc a la percepció visual humana, doncs intenta enganyar l'ull. Està composta per una taula que les seves potes es multipliquen en quatre taules més, i de la taula principal, en surt una cadira que finalment es multiplica per tres. Crea una confussió que igualment l'espectador si sent a gust.

Meireles, Cildo - Inmensa (1982)

Abans de ser coneixadors de moltíssimes obres d'origen sudamericà i d'altres obres d'autors contemporanis, vam ser cautivats per l'exposició dedicada a Benet Rossell (Àger, 1937), un artista peculiar que les seves temàtiques principals són el cinema i les caligrafies, les quals ha cultivat des de els seus inicis. Té gran interés per les coses petites, que no són fàcil de percebre o que s'oculten a la visió.

L'inclasificable Benet Rossell

"Paral·lel Benet Rossell" és una exposició que presenta obres inèdites d'aquest artista (des del 1965 a l'actualitat), o millor dit, un recull de la seva història artistica amb retocs. Entre micros i macros, la exposició es va component.

Rossell ens convida a entrar al seu món amb la primera obra, "Fotogrames", una petita video-instal·ació amb el fons negre. Els seus ulls creen com un camí repetitu que arriba a la seva cara vegada rera vegada.

Al entrar, sons que destaroten, caligrafies menudes (anomenades "benigrames", ja que personalment el nombren de "beni"), obres que podriem qualificar "d'art pobre", ja que utilitza materials a l'abat de tothom.
A quasi el final del recorregut, em vaig topar amb una obra plena de creativitat i originalitat (casi ni es pot descriure). " Penso amb la punta del pinzell " (2010) es una obra especialment per aquest projecte, que mostra als espectadors un magatzem de les obres pictòriques. Paradoxa, doncs es molt extrany trobar-se amb un magatzem ple de pintures tapades amb plàstics de bombolles, quan el que volem al anar a un museu, es veure-ho tot. En això hi vaig trobar aquest punt de joc, doncs el que ell vol es crear un remordiment dins per no poder veure-ho. Però per "fotre" més, ens posa al costat de les dues grans estanteries un ordinador que el públic visitant pot fer servir, on s'exposa tot, menys el contingut principal, la fotografía o imatge que mostri el que hi ha radera dels plàstics. Des del meu punt crític, la millor obra.

"Penso amb la punta del pinzell"

Per finalitzar la seva gran exposició, Rossell dedica part del seu final al conegut teatre de "El Molino", situat a prop del seu estudi (cosa que li crea gran sentiment carinyós). Teles plegades arreplagades del antic Molino i un video amb tot el montatje del nou Molino i les critiques del veïnat, donen per acabat el moment que vam poder estar entre senzillament originalitat personificada.

L'HISTÒRIA DEL CÒMIC by PAU FARELL

Què et parli una il·lustració...

"Fashion_Death" són una sèrie de vinyetes que representen el cos d'una dona de primers plans fins a un pla Americà.

El que he intentat representar ha estat la mítica frase "per lluir s'ha de sufrir", és a dir, el sacrifici que es pot arribar per estar a la moda o a dalt de tot.
Tot plegat és una sàtira contra aquest món, que des de fora és molt bonic, però un cop dins és tot un camp de enveja i superficialitat.

No és una mort física, sino, moral. No hi ha llenguatge, doncs crec que sis dibuixos val més que mil buferades, per això, aquest còmic, parla per si sol.

PIPILOTI RIST @ FUNDACIÓ MIRÓ (BCN)

El divendres 8 d'octubre, 1er de Batxillerat Artístic, ens vam endinsar en el món de l'art més contemporani amb la visita de la Fundació Miró a Barcelona. No només vam veure obres de Miró, també vam poder contemplar les genials obres de Pipiloti Rist, l'artista guanyadora del premi Joan Miró de l'any passat.

Per començar, vam poder veure algunes de les creacions de Miró (i també d'altres artistes), des dels seus inicis, fins al seu punt màxim de creativitat. Dos plantes plenes, no només de quadres, si no també d'escultures i tapissos a l'entrada del recinte. A la planta superior, hi havien tres escultures exteriors. Colors que classificaria com a aburrits, pot ser pesats, però formes i volums que cridaven molt l'atenció per la seva complexitat o abstracció. Treballs amb significat, però que costa trobar-lo.

L'obra que més em va cridar l'atenció, va ser "El Tapís De La Fundació" (1979), del mateix Joan Miró. M'agrada per raons ben senzilles: Té una gran dimensió, i vulguis o no, impacta, alhora al ser fet de tèxtil, crea com una connexió tendre, entre el tapís i l'espectador. Els colors utilitzats són blau, verd, groc, vermell i predomina el negre, tot sobre un fons beige. Les textures tenen un gran significat expressiu, doncs des del meu punt de vista s'hi pot percebre una lluna amunt a la dreta. També, la forma que més destaca, és l'altre, que té com una forma de felí. Com a curiositats, podrem dir que pesa casi dues tonalades i que Miró va ser ajudat amb la col·laboració de Joan Royo.

Desprès d'un llarg passeig per un món surrealista, vam arribar a un de més corprenedor, el món de Rist, videoartista suissa, que va presentar al juliol un recull dels seus millors treballs, caracteritzats pel bon rotllo, colors, sons i energia positiva amb lliçons de ben estar.

La instal·lació, anomenada "Partit Amistós-Sentiments Electrònics", és com un rentat de cervell, ja que no et fa pensar en negatiu, si no al contrari. Tots els vídeos són escenes molt quotidianes i simples, sense gaires complicacions, sense tenir que arribar a pensar gaire.

Els treballs realitzats per Rist, et fan arribar a un punt de tranquil·litat, ja que moltes de les videoinstalacions s'han de contemplar d'una forma corporalment força original: estirat. Tens la possibilitat d'utilitzar coixins pel coll i tenir millor visió.

El recorregut que vam seguir va ser, com he dit, com un tunèl que totes les energies negatives es convertien en energies positives. Aqui he intentat fer-vos una mena d'ideea de per totes les mines intsel·lacions, que creaven tot el formen el format videoartístic principal.

Recorregut_

THINK IN GREEN - Controls càmeres fotogràfiques

- Mateix enquadrament / diafragmes diferents

Persiana pujada al màxim

Molta llum

Obertura diafragma: 100

Persiana a la meitat 

Llum estable

Obertura diafragma: 30

Persiana al final.
Poca llum.
Obertura diafragma: 4

- Mateix punt de vista / 4 distàncies focals diferents

ZOOM: màxim (x 6.0)

ZOOM: (x 4'5)

ZOOM: ( x 2'5)

ZOOM: mínim (x 0'5)

- Diferents profunditats de camp

Element principal diferenciat.

Elements secundaris diferenciats.

Element principal diferenciat del fons.

Fons més diferenciat que l'element principal

- Moviment

Aigua a l'aire.

Movment d'un mocador amb el vent.

Moviment regular del molí.

- Flaix / No flaix

No flaix.

Si flaix.

No flaix.

Si flaix.

Re_enquadrament

- La fotografia triada per fer-ne quatre o cinc de noves és aquesta:

I aquestes són les fotografies creades a partir de l'anterior: 

10'13x2'35 cm.

15x20 cm.

28'61x50 cm.

37'32x39'09 cm.

150'27x216'13 cm.