WHAT MAKES US YAWN ?

Next time you're in a meeting, try this little experiment: Take a big yawn, cover your mouth out of courtesy, and watch and see how many people yawn. There's a good chance that you'll set off a chain reaction of yawns. Before you finish reading this question of the day, it's likely that you will yawn at least once. Don't misunderstand, we aren't intending to bore you, but just reading about yawning will make you yawn, just as seeing or hearing someone else yawn makes us yawn.

What's behind this mysterious epidemic of yawning? First, let's look at what a yawn is. Yawning is an involuntary action that causes us to open our mouths wide and breathe in deeply. We know it's involuntary because we do it even before we are born. Research shows that 11-week-old fetuses yawn.

There are many parts of the body that are in action when you yawn. First, your mouth opens and jaw drops, allowing as much air to be taken in as possible. When you inhale, the air taken in is filling your lungs. Your abdominal muscles flex and your diaphragm is pushed down. The air you breath in expands the lungs to capacity and then some of the air is blown back out.

EUGÈNIA BALCELLS

L'artista Eugènia Balcells

Eugènia Balcells neix a Barcelona el 1943, es diploma en Arquitectura Tècnica, més tard continua la seva formació a Nova York, on realitza un Màster en Art a la Universitat de Iowa.

Els seus començaments artístics, han estat lligats a l'art conceptual, i ha estat una pionera en el cinema experimental espanyol. A principi de la dècada dels 80, introdueix en les seves creacions música, arran de la seva amistat amb Peter Van Riper, un músic i compositor americà.

Entre les seves videocreacions es troben: Flight, Around, Black Feet, Tomorrow's colours, Going Through Language, i Indian Circle, obra que es mostra a la part superior, un vídeo performance de 1981, que mostra l'acció en un lloc tancat on el músic Peter Van Riper està situat al costat un instrument a temps real.

Eugènia Balcells destaca com videartista, però entre els seus treballs també ens trobem amb una gran varietat de suports, com la fotografia, instal.lacions, vídeos, vídeo performance, i films, entre altres.

FREQÜÈNCIES (un Art-Estudi sobre el color)

LAWRENCE WEINER

Weiner a Alemanya

Lawrence Weiner (nascut al Bronx, Nova York, 10 de febrer de 1942) va ser una figuracentral en la formació de l'art conceptual en la dècada de 1960. El seu treball sovint pren la forma de textos tipogràfics. Viu i treballa a Nova York i Amsterdam.
Weiner es representa a Nova York de Marian Goodman Gallery, a Londres per Lisson Gallery, a París per Yvon Lambert Gallery i a Los Angeles pels Projectes de Regeneració.


Quan Sol LeWitt va fer el seu propi concepte d'Art conceptual, Weiner va formular la seva Declaration of Intent

1.  L'artista pot construir la peça.
2.  La peça es pot fabricar.
3.  La peça no necessita ser construït.

Cada ésser iguals i coherents amb la intenció de l'artista la decisió sobre la condiciórecau en el receptor amb motiu de suspensió de pagaments.

Some Objects of Desire (2004)
Col.lecció MACBA 

JENNY HOLZER

Jenny Holzer (nascuda el 1950 a Gallipolis, Ohio és una artista nord-americana Neo-conceptual que és famosa pel seu ús de llocs comuns i frases dins dels espais públics. 
Crea projeccions de llum que utilitzen els edificis públics. Aquestes projeccions particulment, semblen posar de relleu com fins als nostres moments més íntims estan mediats per l'experiència pública icom les nostres nocions d'amor, el desig i la privacitat estan condicionats per l'entorn més ampli de la cultura i la societat. 
Hi ha una cosa tan increïblement commovedora: veure les grans lletres d'una frase com "vostè és la meva pròpia" esquitxat a travésd'un edifici. És a la vegada íntima i política, igual que la seva obra d'art.

PAUL McCARTHY

Va estudiar art a la Universitat de Utah i a l'Institut de l'art de San Francisco, on va aconseguir llicenciar-se en pintura. Llavors va estudiar cinema, videoart, i art a la University of Southern Califòrnia. Des de 1982 és professor de videoart, instal·lació, i Història de l'art a la Universitat de Califòrnia, de Los Àngeles.

McCarthy va començar la seva carrera amb performances que van empràven la gravetat com un vehicle literal i metafòric. El 1974 el seu treball va començar a ser molt més agressiu i sexualment provocatiu.

Després de finals dels anys 80 ell va començar a fer performances enregistrades. Aquestes cintes de vídeo eren un mètode de capturar un record permanent de la representació visual d'un sistema, una localització i una performance efectuada.

El treball de McCarthy implica sovint materials similars a coses que semblen femta, sang i moc. Ell creu que ens ensenyen a ser disgustats pels nostres propis fluids corporals.

Ell veu la nostra repugnància com una por a la mort.

Actualment treballa principalment en vídeo i l'escultura.

INVITATION_with_Photoshop

tipografia més juvenil

tipografia més seriosa
- TREBALL SELECCIONAT -

Textures

Diferents tipus de Roba

CD's

Bandera d'Anglaterra

Fils diversos

Llana negra.

Paper Maché

Pinya (per davant i pel darrere)

Tomàquets diversos

Cinta de Paper 

Claus.

Ulleres de Sol vermelles

Prismàtics.

Telèfon.

Movement

Jo mateix realitzant una fotografia a l'escànner.

Moviment de punta a punta amb un pal.

Moviment a l'atzar amb una pilota.

Moviment d'un costat a l'altre.

Pastilles en moviment continu.

es pot observar com s'encen i es tanca la pantalla de l'iPod

La última tapa té moviment en sèrie.

Lights

Intervals de llum (apagar - encendre)

1- llum a la sala
2- foscor a la sala
3- foscor a la sala i objecte a l'inrevés

1- tapa escànner baixada
2- tapa oberta i  llum a la sala 

3- llum artificial a la sala 

4- foscor absoluta a la sala  

Liquids

cera d'Espelma

xarop de Maduixa

espuma d'Afeitar

Body

TONY OUSLER

Tony Oursler va néixer a Nova York el 1957. Completar la seva llicenciatura en Belles Arts en l'Institut de Califòrnia per les Arts de Califòrnia, València, el 1979. La sevaobra abasta una sèrie de mitjans de treball amb vídeo, escultura, instal lació,performance i pintura. treball Oursler ha estat exposat en prestigioses institucions comel Walker Art Center, Minneapolis, VIII Documenta IX de Kassel, el Museu d'ArtModern, Nova York, el Museu Whitney d'Art Americà, Nova York, el Centre GeorgesPompidou, de París, el Museu Carnegie d'Art, Pittsburgh, Skulptur Projekte, Munster, el Museu Ludwig de Colònia, el Museu Hirshhorn, Washington, la Tate Gallery,Liverpool. L'artista viu i treballa a Nova York.

Tony Ousler 's portrait

BOLTANSKI

Christian Boltanski

Christian Boltanski (nascut el 6 de setembre de 1944) és un fotògraf francès, escultor, pintor i artista d'instal·lacions. 

Boltanski va néixer a París, de pare jueu del patrimoni d'Ucraïna i una mare Corsa. 

Viu i treballa a Malakoff i està casat amb l'artista Annette Messager,amb qui de vegades col·labora.

El seu treball artístic està obsessionat pels problemes de la mort, la memòria i la pèrdua, sinó que sovint es tracta de recordar als anònims i els que han desaparegut.

Personnes (2010), el seu últim treball, exposat al Gran Palais de Paris. 

Muntanyes de roba inveixen aquest gran palau, grans quadrilàters construïts amb diferents peces de roba que representen la mort i una gran grua que deixa i agafa roba simultàniament.

ORLAN

Mireille Suzanne Francette Porte, més coneguda com Orlan, és un artista francesa, nascuda el 30 de maig 1947 a Saint-Étienne, Loira.

Viu i treballa a Los Angeles, Nova York i París.Ella s'asseu al consell d'administració per al Palais de Tòquio a París, i és professora de la École Nationale Supérieure des Beaux-Arts a Cergy.

Però Orlan és millor coneguda pel seu treball amb la cirurgia plàstica a mitjans dels noranta, no ha limitat el seu treball a un mitjà en particular.

Aquestes operacions es podrien considerar obres artístiques en que l'espai és el quirofan, però ambientat per ella mateixa i molts cops vestida per Jean Paul Gaultier.

Orlan a la inaguració de la primera botiga de roba
de la Agatha Ruiz de la Prada a Paris (Abril, 2009)

SOPHIE CALLE

Sophie Calle (nascuda al 1953) és un escriptora francesa, fotògrafa, artista d'instal • lacions, i artista conceptual. El treball al carrer es distingeix per la seva utilització dels conjunts de restriccions arbitràries, i evoca el moviment literari francès de la dècada de 1960 conegut com Oulipo. El seu treball sovint representa la vulnerabilitat humana, i examina la identitat i la intimitat. Ella és reconeguda per la seva capacitat detectivesca per seguir estranys i investigar la seva vida privada. El seu treball fotogràfic sovint inclou panells de text de la seva pròpia escriptura.

The Sleepers (Els dorments), és la primera instal lació de Sophie Calle plenament consistent de 173 fotografies i 23 textos explicatius (6 x 8 inches/15.2 x 20,3 cm cada foto i la unitat de text) que documenten un seguit de situacions, en què la gent (amics, veïns, desconeguts) li va permetre observar mentre dormien. Ella va entrevistar i fotografiar aquesta gent - cadascun dels quals se li va assignar un període de vuit hores per dormir en un llit - al llarg de tota una setmana.

Aquest tipus de comportament, el que podria haver semblat íntim o lleugerament excitant si fotografiat en un sol episodi, es converteix, quan es repeteix vint vegades, de poc més d'interès d'un expedient clínic. Encara capturats enmig dels seus "més profunds" somnis, els estats dels subjectes psicològics segueixen sent inaccessibles a l'observació del carrer i la mirada de l'espectador. Les representacions del cos humà són agressivament anti-romàntiques.

The Sleepers (1979)

Bronx (1980) es una peça que Calle va parlar amb estranys i els va demanar que la portessin al seu lloc preferit al Bronx per a ser fotografiat. Ella a continuació, demanava un informe. 

Li va donar una retroalimentació instantània de les preocupacions dels pobles, el que es van perdre, el que estimava, estimava, i el que volia en el futur. Va mostrar una humanitat a la ciutat, però podria ser "usat" de moltes maneres.

Moltes de les peçes van ser ''destruides'' per residents del Bronx (destruides entre cometes, ja que només van  pintar-hi a sobre).

Bronx (1980)

Blind (Els cecs) es una peça en que Calle va necesitar l'ajuda de persones cegues de naixement. Fotografiava al cec, li preguntava que significava per ell el concepte de bellesa i aquest concepte era també fotografiat per ella.
Podriem dir que la obra era composa de diferents obres de 3 peçes cada una.

Blind (1986)

DORA GARCIA

Dora García neix a Valladolid al 1965, actualment viu i treballa a Brussel.les. És Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca.

Les seves obres reflexionen sobre el condicionament social i la condició femenina. Alguns dels seus treballs són: The Glass Wall, Inserts En Temps Real, Heartbeat, Burning Post-Its, El Factor Humà, The Breathing Lesson, All the Stories, i La Esfinx.

Va participar en l'exposició banquete_nodos i xarxes 2008, amb un projecte de net art, anomenat Totes les històries, 2001/2008. 

Ha participat en numeroses exposicions i festivals, com el Rotterdam Film Festival a Holanda, Trasvaseo al Museu d'Art Contemporani de Buenos Aires, i Monocanal, al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, a Madrid.

"El Regne" és un projecte multimèdia que es desenvolupa simultàniament en tres espais: el museu (performances en directe), una pàgina web i una publicació. Lluny de ser una "exposició", la finalitat del Regne és convertir el museu en una xarxa molt complexa de relacions. Es tracta d'una intervenció, cal incloure tots els àmbits que la intervenció de Dora García abasta amb la xarxa, el Museu, webcam, performances, espai i temps real, inclusió del públic en l'obra, així com tota la rutina (vida quotidiana) del museu, etc.

Dora García amb el projecte 'Men I Love' (2009)

What your supposed to do with two hands ?

HANDS - THE TING TINGS

DAVID BYRNE

Nascut l'any 1952 a Dumbarton (Escocia) és un artista musical, creador i compositor del grup Talking Heads.

Conegut per la música, l'any 2008 va fer la seva pròpia obra plàstica anomenada ''Playing The Building'', on un piano en mig d'una gran sala, centenars de fils kilomètrics anaven de cada tecla del teclat fins a llocs inimagniables, com portes, finestres, etc. Aquell petit instrument quedava contrastat amb el gran edifici per on tots els punts on els fils anaven a parar.

En el moment que el visitant tocava una tecla, formava part d'aquella petita composició musical efímera.

Byrne al centre de la sala on es trobava el piano (esquerra).

PLAYING THE BUILDING by DAVID BYRNE