El dilluns dia 25 d'octubre, el primer de Batxillerat artístic vam tornar a moure-n's del nostre mode rutinari diari, i vam anar al MACBA (Museu D'art Contemporani de Barcelona).
Al arribar al barri Raval, no em podia creure que em trovés amb aquell gran edifici plé de carrers tan diminuts. El MACBA resalta per les seves pures línies, rectes, paral·leles i perpendiculars entre totes elles. Un color blanc blanc immaculat envolta tot el museu en si. Va ser dissenyat per l'americà Richard Meier.
El MACBA és un museu per exposicions, com la que vam anar a veure, la d'en Benet Rossell (més tard en parlaré), i també, a la planta baixa té tota una propia colecció d'obres i instal·lacions artistiques.
En aquesta colecció, l'obra que més em va complaure va ser la d'en Cildo Meireles, un artista brasileny creador de pintures, escultures i instalacions contemporanies que reflecteixen temes com el regim militar brasileny o la depenencia del Brasil en la economia global.
"Inmensa" és el titul de l'obra. És una escultura realitzada amb fusta d'un color càlid i que data de l'any 1982. Desde el meu punt de vista, és com un joc a la percepció visual humana, doncs intenta enganyar l'ull. Està composta per una taula que les seves potes es multipliquen en quatre taules més, i de la taula principal, en surt una cadira que finalment es multiplica per tres. Crea una confussió que igualment l'espectador si sent a gust.
 |
| Meireles, Cildo - Inmensa (1982) |
Abans de ser coneixadors de moltíssimes obres d'origen sudamericà i d'altres obres d'autors contemporanis, vam ser cautivats per l'exposició dedicada a Benet Rossell (Àger, 1937), un artista peculiar que les seves temàtiques principals són el cinema i les caligrafies, les quals ha cultivat des de els seus inicis. Té gran interés per les coses petites, que no són fàcil de percebre o que s'oculten a la visió.
 |
| L'inclasificable Benet Rossell |
Rossell ens convida a entrar al seu món amb la primera obra, "Fotogrames", una petita video-instal·ació amb el fons negre. Els seus ulls creen com un camí repetitu que arriba a la seva cara vegada rera vegada.
Al entrar, sons que destaroten, caligrafies menudes (anomenades "benigrames", ja que personalment el nombren de "beni"), obres que podriem qualificar "d'art pobre", ja que utilitza materials a l'abat de tothom.
A quasi el final del recorregut, em vaig topar amb una obra plena de creativitat i originalitat (casi ni es pot descriure). " Penso amb la punta del pinzell " (2010) es una obra especialment per aquest projecte, que mostra als espectadors un magatzem de les obres pictòriques. Paradoxa, doncs es molt extrany trobar-se amb un magatzem ple de pintures tapades amb plàstics de bombolles, quan el que volem al anar a un museu, es veure-ho tot. En això hi vaig trobar aquest punt de joc, doncs el que ell vol es crear un remordiment dins per no poder veure-ho. Però per "fotre" més, ens posa al costat de les dues grans estanteries un ordinador que el públic visitant pot fer servir, on s'exposa tot, menys el contingut principal, la fotografía o imatge que mostri el que hi ha radera dels plàstics. Des del meu punt crític, la millor obra.
Per finalitzar la seva gran exposició, Rossell dedica part del seu final al conegut teatre de "El Molino", situat a prop del seu estudi (cosa que li crea gran sentiment carinyós). Teles plegades arreplagades del antic Molino i un video amb tot el montatje del nou Molino i les critiques del veïnat, donen per acabat el moment que vam poder estar entre senzillament originalitat personificada.
A quasi el final del recorregut, em vaig topar amb una obra plena de creativitat i originalitat (casi ni es pot descriure). " Penso amb la punta del pinzell " (2010) es una obra especialment per aquest projecte, que mostra als espectadors un magatzem de les obres pictòriques. Paradoxa, doncs es molt extrany trobar-se amb un magatzem ple de pintures tapades amb plàstics de bombolles, quan el que volem al anar a un museu, es veure-ho tot. En això hi vaig trobar aquest punt de joc, doncs el que ell vol es crear un remordiment dins per no poder veure-ho. Però per "fotre" més, ens posa al costat de les dues grans estanteries un ordinador que el públic visitant pot fer servir, on s'exposa tot, menys el contingut principal, la fotografía o imatge que mostri el que hi ha radera dels plàstics. Des del meu punt crític, la millor obra.
 |
| "Penso amb la punta del pinzell" |
Per finalitzar la seva gran exposició, Rossell dedica part del seu final al conegut teatre de "El Molino", situat a prop del seu estudi (cosa que li crea gran sentiment carinyós). Teles plegades arreplagades del antic Molino i un video amb tot el montatje del nou Molino i les critiques del veïnat, donen per acabat el moment que vam poder estar entre senzillament originalitat personificada.
